Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig del 1938) és poeta, arquitecte i catedràtic jubilat de la Universitat Politècnica de Catalunya.
Joan Margarit neix a Sanaüja, a la comarca de la Segarra, en el moment de la Guerra Civil Espanyola quan el front d'Aragó ja era a prop d'aquelles terres, fill de Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona, i Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l'Ametlla de Mar.
Margarit s'havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965. Després d'un llarg parèntesi de deu anys, escriu "Crónica", publicat pel seu amic Joaquim Marco, director de la col·lecció "Ocnos", de Barral Editores. A partir del 1980, inicia la seva obra poètica en català.
Des del 1975, Margarit i la seva família viuen a Sant Just Desvern, on també hi ha l'estudi d'arquitectura que comparteix amb Carles Buxadé, amic i soci, des del 1980. Des del 1968, Margarit és catedràtic, jubilat actualment, de Càlcul d'estructures de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona.
El juny de 2008 fou guardonat amb el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat de Catalunya per la seva obra Casa de Misericòrdia, i l'octubre del mateix any, per aquest mateix poemari, amb el Premi Nacional de Poesia atorgat pel Ministeri de Cultura del Govern d'Espanya
Joan Margarit (Sanaüja, Lleida, 1938), Premio Nacional de Poesía 2008 con más de 30 obras publicadas, hará un repaso a su obra, su método de trabajo, y todas las experiencias e inquietudes que le han aportado la base para escribir su poesía.
Lídia Heredia ha conversat amb el poeta Joan Margarit. Margarit ha defensat el paper de la cultura en la vida de qualsevol persona: "Una persona sense cultura és com un ordinador buit". El poeta i arquitecte ha parlat de dues intempèries que arriben a tothom en un moment o altra de la seva vida, la física i la moral, i ha explicat que la primera la resol la tecnologia, però la segona no.
El llibre de la tertúlia
El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.
El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.
Crítica al blog Papel en blanco
Crítica a La opinión de Tenerife
Crítica al blog de Enrique Ortiz
Crítica al blog Addison de Witt
