dimarts, 17 de novembre del 2015
XIII Premis de poesia Francesc Blancher
Tema: lliure
Categories
Infantil: fins a 12 anys
Juvenil: fins a 18 anys
Adult: a partir de 19 anys
Les obres han de ser lliurades a la biblioteca d'Artés
La data límit és el 8 de gener de 2016
dimarts, 3 de novembre del 2015
Antonio Machado
Antonio Machado Ruiz (Sevilla, 26 de juliol del 1875 - Cotlliure, Rosselló, 22 de febrer del 1939) fou un poeta, escriptor i intel·lectual andalús. Pertangué en els seus inicis al moviment literari del Modernisme, però més tard passà a ser membre de la Generació del 98. Va morir havent fugit a l'exili, a la Catalunya Nord, després de la derrota del bàndol republicà.
Entrada sencera a la Wikipedia
Cronologia de publicacions
Poesia
- 1903 - Soledades: poesías
- 1907 - Soledades. Galerías. Otros poemas
- 1912 - Campos de Castilla
- 1917 - Páginas escogidas
- 1917 - Poesías completas
- 1917 - Poemas
- 1918 - Soledades y otras poesías
- 1919 - Soledades, galerías y otros poemas
- 1924 - Nuevas canciones
- 1928 - Poesías completas (1899-1925)
- 1933 - Poesías completas (1899-1930)
- 1933 - La tierra de Alvargonzález
- 1936 - Poesías completas
- 1937 - La guerra (1936-1937)
- 1937 - Madrid: baluarte de nuestra guerra de independencia
- 1938 - La tierra de Alvargonzález y Canciones del Alto Duero
Prosa
- 1936 - Juan de Mairena (sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo)
- 1957 - Los complementarios (recopilación póstuma a cargo de Guillermo de Torre publicada en Buenos Aires por Editorial Losada).
- 1994 - Cartas a Pilar (edición de G. C. Depretis, en Madrid con Anaya-Mario Muchnik).
- 2004 - El fondo machadiano de Burgos. Los papeles de AM (edición de A. B. Ibáñez Pérez, en Burgos por la Institución Fernán González).
Teatre
- 1926 - Desdichas de la fortuna o Julianillo Valcárcel
- 1927 - Juan de Mañara
- 1928 - Las adelfas
- 1930 - La Lola se va a los puertos
- 1930 - La prima Fernanda
- 1932 - La duquesa de Benamejí
- 1932 - Teatro completo, I, Madrid, Renacimiento.
- 1947 - El hombre que murió en la guerra (homenaje en Buenos Aires)
Antonio Machado en Soria: web que recorre el seu pas per Soria en els anys 1907-12. Allí escriurà un dels llibres més importants de la història de la poesia espanyola: Campos de Castilla, i s'enamorarà i casarà amb Leonor Izquierdo.
Ampli estudi sobre l'obra poètica de Machado, a càrrec de José Antonio Serrano Segura
Biografía: programa documental de TVE.
Documental biográfico sobre la vida y obra del poeta. Estrenado el 10 de julio de 1973
Recull de noticies aparegudes a El País sobre Machado
Antonio Machado: "Yo voy soñando caminos..." (Crónicas, La 2 - 13/02/14)
Imprescindibles: Los mundos sutiles
Basada en la vida y la obra de Antonio Machado, recrea su mundo interior y los paisajes que sustentaron su propia vida, utilizando elementos de su poesía para abordar todos los temas de su obra (30/11/2012).
Dedicado a Antonio Machado, poeta, es el cinquè àlbum (LP) que Joan Manuel Serrat dedicà al poeta Antonio Machado, editat el 1969 per Zafiro/Novola. El cantant va llançar un dels seus discs més reconeguts. De les 12 cançons que composen el disc, el segon de Serrat en castellà, són memorables els temes com Cantares o La saeta. Aquest àlbum va contribuir a difondre l'obra de Machado a Espanya.
Campos de Castilla es un libro de poesía de Antonio Machado, cuya primera edición apareció en 1912. El Machado del París simbolista y el Madrid bohemio reflejados en sus anteriores poemarios dió paso en la descarnada realidad sorianaa un hombre diferente: "...cinco años en Soria —escribiría luego en 1917— orientaron mis ojos y mi corazón hacia lo esencial castellano...—y añade— Ya era, además, muy otra mi ideología". Es la voz del Machado noventayochista. En lo literario, así quedó reflejado en Campos de Castilla; en lo profesional, inició su vida de profesor de instituto; en lo sentimental, descubrió a Leonor, el gran amor de su vida.
Etiquetes de comentaris:
Antonio Machado
dissabte, 3 d’octubre del 2015
Jacint Verdaguer
Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 – Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902) fou un poeta i prevere català. Verdaguer és una de les grans figures de la Catalunya moderna. Poeta romàntic, adscrit a la generació de la Restauració de 1874, que en el marc de la Renaixença torna a situar la llengua catalana a la categoria de llengua literària.
Al cel (1925)
Cántichs (1890)
Santa Eularia (1933)
Caritat (1913)
Eucarístiques (1904)
Excursions i viatges (1925)
Jovenívoles (1925)
Roser de tot l'any (1925)
Veus del bon pastor (1925)
Pàgina web molt completa amb multitud d'informació sobre la seva vida i obra, elaborada per la UOC
Documental biogràfic del poeta i escriptor romàntic Jacint Verdaguer i Santaló, nascut a Folgueroles. Osona, el 1845 i mort a Vallvidrera el 1902. Capítol del programa "La nostra gent", produït el 1982 i estrenat el 6 de gener del 1983 a la Segona Cadena de TVE.
La relació de Jacint Verdaguer amb l'espiritisme
Verdaguer sempre va mostrar interès vers el món espiritual i va dedicar-se a realitzar exorcismes, la qual cosa li va valdre el rebuig per part dels seus superiors eclesiàstics. En els següents enllaços trobareu tota la informació al respecte.
Blog El vidre al cor
Blog Infokrisis
Blog El Borde de la Frontera
Blog QADAR
Verdaguer i els espiritistes, de Gerard Horta (article de l'Avui Cultura, 28/03/2002)
Atràs Satanàs, que ve Verdaguer (article de El País, 24/12/14)
La recopilació dels seus exorcismes apareix al llibre Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions, obra de 412 pàgines amb els escrits de tres quaderns d'exorcisme. Verdaguer participava activament en els exorcismes que es feien a la casa d'oració del carrer Mirallers de Barcelona. Allà, participava amb oracions i escrivia els quaderns per explicar el que succeïa en les sessions. D'aquesta manera, es poden llegir experiències d'exorcismes de gent que acudia al lloc.
Aquest llibre no està disponible a les biblioteques de la ciutat, però el podeu demanar per préstec interbibliotecari.
Vora la mar de Lusitània, un dia
los gegantins turons d’Andalusia
veren lluitar dos enemics vaixells;
flameja en l’un bandera genovesa,
i en l’altre ronca, assedegat de presa,
lo lleó de Venècia amb sos cadells.
Van per muntar-se les tallantes proes,
com al sol del desert enceses boes,
per morir una o altra a rebolcons;
i roda com un carro el tro de guerra,
fent en sos pols sotraquejar la terra,
temerosa com ells d’anar a fons.
Així d’estiu en tarda xafogosa
dos núvols tot just nats, d’ala negrosa,
s’escometen, al veure’s, amb un bram,
i, atrets per l’escalfor de llurs entranyes,
s’eixamplen acostant-se, les muntanyes
fent estremir a l’espetec del llamp.
Amb cruixidera i gemegor s’aferren,
com espatlludes torres que s’aterren
trinxant amb sa caiguda un bosc de pins;
i entre ais, cridòria i alarit salvatge,
ressona el crit feréstec d’abordatge
i cent destrals roseguen com mastins.
Fragment de "L'Atlàntida"
L'obra comentada: Canigó
Gràcies a un acord entre la Fundació Jacint Verdaguer i Edicions 62, la podeu descarregar en PDF
Verdaguer sempre va mostrar interès vers el món espiritual i va dedicar-se a realitzar exorcismes, la qual cosa li va valdre el rebuig per part dels seus superiors eclesiàstics. En els següents enllaços trobareu tota la informació al respecte.
Blog El vidre al cor
Blog Infokrisis
Blog El Borde de la Frontera
Blog QADAR
Verdaguer i els espiritistes, de Gerard Horta (article de l'Avui Cultura, 28/03/2002)
Atràs Satanàs, que ve Verdaguer (article de El País, 24/12/14)
La recopilació dels seus exorcismes apareix al llibre Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions, obra de 412 pàgines amb els escrits de tres quaderns d'exorcisme. Verdaguer participava activament en els exorcismes que es feien a la casa d'oració del carrer Mirallers de Barcelona. Allà, participava amb oracions i escrivia els quaderns per explicar el que succeïa en les sessions. D'aquesta manera, es poden llegir experiències d'exorcismes de gent que acudia al lloc.
Aquest llibre no està disponible a les biblioteques de la ciutat, però el podeu demanar per préstec interbibliotecari.
Vora la mar de Lusitània, un dia
los gegantins turons d’Andalusia
veren lluitar dos enemics vaixells;
flameja en l’un bandera genovesa,
i en l’altre ronca, assedegat de presa,
lo lleó de Venècia amb sos cadells.
Van per muntar-se les tallantes proes,
com al sol del desert enceses boes,
per morir una o altra a rebolcons;
i roda com un carro el tro de guerra,
fent en sos pols sotraquejar la terra,
temerosa com ells d’anar a fons.
Així d’estiu en tarda xafogosa
dos núvols tot just nats, d’ala negrosa,
s’escometen, al veure’s, amb un bram,
i, atrets per l’escalfor de llurs entranyes,
s’eixamplen acostant-se, les muntanyes
fent estremir a l’espetec del llamp.
Amb cruixidera i gemegor s’aferren,
com espatlludes torres que s’aterren
trinxant amb sa caiguda un bosc de pins;
i entre ais, cridòria i alarit salvatge,
ressona el crit feréstec d’abordatge
i cent destrals roseguen com mastins.
Fragment de "L'Atlàntida"
L'obra comentada: Canigó
L'acció d'aquesta història passa en els Pirineus durant el segle XI. La història comença quan Gentil, fill del Comte Tallaferro, després de ser armat cavaller a l'Església de Sant Martí del Canigó, s'afegeix a l'exèrcit cristià que està en missió de parar l'atac dels musulmans. Més tard, el noi que fa guàrdia al castell de Rià per evitar un atac dels àrabs, contempla el Canigó, mentrestant, el seu escuder li comença a parlar de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s'hi.
Allà és rebut per Flordeneu (Griselda o Edelweiss), la reina de les fades, però sota l'aparença de Griselda. Aquesta el sedueix i recorren tots dos junts els dominis pirinencs.
Encisat per ella, el minyó s'oblida de la batalla i l'acompanya en un vol pels Pirineus en una carrossa voladora mentre ella li ensenya la serralada i les seves llegendes. Guifré, l'oncle del cavaller, s'adona que l'exèrcit cristià està perdent i ho atribueix a la deserció de Gentil. L'oncle el sorprèn quan està amb la fada i, llavors, dominat per la ira, mata el seu nebot estimbant-lo muntanya avall. Mentre el seu pare venç els àrabs, el cadàver de Gentil és dut a l'ermita de Sant Martí. Guifré es penedeix del seu crim, aconsegueix que Tallaferro el perdoni i decideix fer-se monjo. Quan Guifré es troba a les portes de la mort, demana que en el lloc on morí Gentil hi sigui plantada una creu.
Obra íntegra recitada per l'actor Lluís Soler amb música d'Eduard Iniesta
Gràcies a un acord entre la Fundació Jacint Verdaguer i Edicions 62, la podeu descarregar en PDF
Etiquetes de comentaris:
Jacint Verdaguer
dimecres, 8 de juliol del 2015
Rafael Alberti
Rafael Alberti Merello (El Puerto de Santa María, Cadis, 16 de desembre de 1902 - 28 d'octubre de 1999) fou un poeta espanyol.
Rafael Alberti va néixer el 1902 a El Puerto de Santa María. El 1917 es trasllada amb la seva família a Madrid, per dedicar-se a copiar pintures al Museu del Prado. Després de la mort del seu pare, va deixar la pintura en un segon pla, i es va dedicar a l'escriptura. A partir d'aquest moment, es relacionaria amb els pares de la qual s'anomenaria Generació del 27 (Dámaso Alonso, Lorca, Gerardo Diego i Vicente Aleixandre, entre d'altres), el moviment intel·lectual que havia sorgit amb motiu de l'homenatge celebrat a Sevilla el 1927 a Luis de Góngora, en el centenari de la seva mort. Alberti es va presentar al Premi Nacional de Literatura de 1924-1925 i va guanyar, al costat del poeta càntabre Gerardo Diego, amb el llibre Marinero en tierra.
Entrada sencera a la Wikipedia
Obra seva disponible a biblioteques de l'Hospitalet:
- Marinero en tierra, M., Biblioteca Nueva, 1925 (Premio Nacional de Literatura).
- La amante, Málaga, Litoral, 1926.
- El alba de alhelí, Santander, 1927 (Edición privada de José María de Cossío).
- Cal y canto, M., Revista de Occidente, 1929.
- Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos, publicado por primera vez en distintos números de La Gaceta Literaria, 1929.
- Sobre los ángeles, M., CIAP, 1929.
- El poeta en la calle (1931-1935), Aguilar, Madrid, 1978. Publicado por primera vez en Poesía (1924-1937).
- De un momento a otro (Poesía e historia), M., Europa-América, 1937.
- A la pintura. Poema del color y la línea (1945-1948), Bs. As., Losada, 1948.
- Retornos de lo vivo lejano, Bs. As., 1952.
- Ora marítima seguido de Baladas y canciones del Paraná (1953), Bs. As., Losada, 1953.
- Disprezzo e meraviglia (Desprecio y maravilla), Roma, Riuniti, 1972 (Bilingüe italiano-español. Antología con poemas inéditos).
- Fustigada luz, B., Seix Barral, 1980.
- Versos sueltos de cada día, B., Seix Barral, 1982
Web oficial de Rafael Alberti, amb enllaços a la seva vida i obra, a la Fundació que vetlla per la seva obra, al museu a ell dedicat, a una biblioteca virtual i també a una sala de premsa.
L'Instituto Cervantes manté una web molt acurada amb informació molt detallada sobre la vida i obra del poeta.
En aquesta web trobareu molts poemes d'Alberti on-line. En aquesta altra, també.
El 1983 li va ser concedit el Premio Cervantes. En aquesta web hi ha una relació dels mèrits per fer-se creditor de tan prestigiós premi, que en són molts.
En quant a la relació del món de la música amb la seva obra, en aquest enllaç Soledad Bravo interpreta varis dels seus poemes a la guitarra (1977). De tota manera, són molts els poemes d'ell musicats per d'altres artistes, aquí en teniu la relació.
10 frases cèlebres del poeta
A Alcalá de Henares, la biblioteca pública duu el seu nom.
A FEDERICO GARCÍA LORCA
Sal tú, bebiendo campos y ciudades,
en largo ciervo de agua convertido,
hacia el mar de las albas claridades,
del martín-pescador mecido nido;
que yo saldré a esperarte, amortecido,
hecho junco, a las altas soledades,
herido por el aire y requerido
por tu voz, sola entre las tempestades.
Deja que escriba, débil junco frío,
mi nombre en esas aguas corredoras,
que el viento llama, solitario, río.
Disuelto ya en tu nieve el nombre mío,
vuélvete a tus montañas trepadoras,
ciervo de espuma, rey del monterío.
El llibre que vem escollir per a la tertúlia va ser una antologia de la seva obra.
"Vida y obra forman en Rafael Alberti (1902-1999) una indisoluble y correlativa unidad que impide que cualquiera de ellas pueda desvincularse de la otra. Entre la elegía y la canción, y siempre fiel a sí mismo y al paso de la historia, Alberti es un compendio de las corrientes y de los movimientos literarios que ha ido generando el siglo XX. Contribuyó al neopopularismo con Marinero en tierra; fundió gongorismo y ultraísmo en Cal y canto; se asomó al surrealismo en Sobre los ángeles; puso los cimientos de la poesía cívica en su escritura en la calle; poetizó el cine y el billete de tranvía, el fútbol y los toros, el cuerpo femenino y la revolución; escribió la poesía más plática y compuso la pintura más poética; se adelantó ala poesía social y se acercó a la de la experiencia; hizo libros del material de su memoria y retornó a lo vivo lejano: a lo lejano azul. En definitiva, Rafael Alberti es el gran poeta-pintor del luminoso recuerdo del color: un poeta visual y gráfico, capaz de pulsar todas las formas, atravesar el remolino de los ismos y refundar y releer, desde una perspectiva propia, toda la tradición."
Etiquetes de comentaris:
poetes,
Rafael Alberti
dimecres, 1 de juliol del 2015
Joan Maragall
Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 - 20 de desembre de 1911) fou un poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX. La seva obra manuscrita es conserva a l'Arxiu Joan Maragall de Barcelona.
Membre de la intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença, de la qual havia heretat el floralisme i el retoricisme, va fer una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat i arribà a desenvolupar la seva «teoria de la paraula viva», que va crear escola. Va fer de la seva obra poètica la vessant literària més coneguda, si bé destaca la seva important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya va ser un dels mitjans que li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social. Així mateix, va traduir al català obres de Goethe, Nietzsche i Novalis, introduint així a Catalunya una bona part de la literatura alemanya.
Obres de Joan Maragall disponibles a biblioteques de l'Hospitalet:
- (
llegiu-lo) Poesies. L'Avenç, Barcelona, 1895.
- (
llegiu-lo) Visions & Cants, L'Avenç, Barcelona, 1900.
- (
llegiu-lo) Enllà. Poesies, L'Avenç, Barcelona, 1906.
- (
llegiu-lo) Seqüències. Poesies, L'Avenç, Barcelona, 1911.
Obra sencera de Joan Maragall
L'antiga residència del poeta Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) acull l'Arxiu Joan Maragall, una secció de la Biblioteca de Catalunya orientada als estudiosos de la figura, la trajectòria i l'obra de l'escriptor i del conjunt del Modernisme. Les dependències de l'Arxiu Maragall són, alhora, casa-museu i estan condicionades per a la realització de visites de diferents habitacions i estances on el popular poeta de la "paraula viva" va passar els darrers dotze anys de la seva vida. L'Arxiu conté:
- Manuscrits autògrafs de l'obra poètica
- Cartes, la majoria originals i algunes fotocopiades (en total, prop d'un miler)
- Títols originals de la seva obra poètica (més d'un centenar); pròlegs, discursos i al·locucions, articles de premsa, de l'època i actuals; traduccions fetes pel mateix Maragall i esborranys.
- La biblioteca pròpia del poeta
- Estudis biogràfics
- Edicions de la seva obra (300 peces)
A nivell de biblioteques, cal dir que fa poc s'ha inaugurat al barri de Sarrià-Sant Gervasi una nova biblioteca pública que porta el seu nom.
Potser, un dels seus poemes més famosos sigui La vaca cega, però no podem oblidar-nos de la Oda a Espanya ni del Cant espiritual.
Aquí teniu uns quants poemes seus juntament amb texts pensats perquè alumnes de 1r de Batxillerat en preparin el seu estudi.
“Plau-me el bastó del caminant al puny, / abraçar els horitzons d’una mirada, / fer-me entrar a dins de la immensitat del cel / i el gran adormiment de les muntanyes, / sentir el riu invisible per la vall / i el llunyedà ressò de la tronada…”
“Fuig-ne de la terra immoble; / fuig dels horitzons mesquins; / sempre al mar, al gran mar noble: / sempre, sempre mar endins. // Fora terres, fora platja; / oblidat de ton regrés; / no s’acaba el teu viatge; / no s’acabarà mai més.”
“On ets Espanya? – no et veig en lloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills? / Adéu Espanya.”
(Oda a Espanya – 1898)
L'obra escollida per la tertúlia va ser una antologia de la seva obra poètica.
La poesia de Joan Maragall, el poeta de la paraula viva, és una de les fites cabdals de la literatura modernista. La seva poesia, sincera, sentida, ben sovint compromesa amb la lluita per la creació d'una Catalunya nova, fidel a si mateixa i plenament europea, connecta amb els sentiments més profunds de la gent i esdevé imm ensament popular, com abans ja ho havia estat la de Verdaguer.La tria que presentem pretén de ser una selecció significativa de la seva poesia que faci possible a qualsevol lector, amb les ajudes que oferim, de retrobar el goig i l'esgarrifança dels seus versos i de descobrir tant l'evolució personal de l'escriptor al llarg de la seva vida com els seus temes preferits.
Etiquetes de comentaris:
Joan Maragall,
poetes
divendres, 26 de juny del 2015
Miguel Hernández
Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 30 d'octubre de 1910 - Alacant, 28 de març de 1942) fou un poeta i dramaturg valencià, un dels més representatius de la poesia en castellà del primer terç del segle XX. Encara que tradicionalment se l'ha enquadrat dins de la Generació del 36, va mantenir una major proximitat amb la generació anterior, fins el punt de ser considerat per Dámaso Alonso com «genial epígono de la generación del 27».
Entrada sencera a la Wikipedia
La obra poética de Miguel Hernández, per José Antonio Serrano Segura (Sevilla, 2002)
Obres seves disponibles a biblioteques de l'Hospitalet:
- Perito en lunas, Murcia, La Verdad, 1933 (Prólogo de Ramón Sijé).
- Quién te ha visto y quién te ve y sombra de lo que eras,1933.
- El rayo que no cesa, Madrid, Héroe, 1936.
- Viento del pueblo, Valencia, Socorro Rojo Internacional, 1937 (Prólogo de Tomás Navarro Tomás).
- El labrador de más aire, Madrid - Valencia, Nuestro Pueblo, 1937.
- Teatro en la guerra, 1937.
- Cancionero y romancero de ausencias, (1938–1941), Buenos Aires, Lautaro, 1958 (Prólogo de Elvio Romero).
- Antología, Buenos Aires, Losada, 1960 (Selec. y Prólogo de Mª de Gracia Ifach. Incluye poemas inéditos).
- Obras completas, Buenos Aires, Losada, 1960 (Ordenada por E. Romero. Prólogo de Mª de Gracia Ifach).
- El hombre acecha, Santander, Diputación, 1981 (Facsímil de la primera edición de 1939 perdida en imprenta).
Documental de la Asociación Cultural Orihuela 2010, que revela muchas de las incógnitas que todavía planean sobre la figura de Miguel Hernández, recorriendo su biografía en una historia repleta de pasión, de sufrimiento, de anhelos, de inagotable optimismo y lucha permanente por unos ideales, que animará a todos a acercarse a la extraordinaria vida y obra del insigne poeta oriolano.
Fundación cultural Miguel Hernández, que inclou enllaços a vida, obra i altres activitats amb ell relacionades
Documental de TVE emès el 7 de novembre de 2010: 2010, año en que se celebra el año Hernandiano, el año del centenario del nacimiento del poeta del pueblo, Miguel Hernández. Este documental indaga en la vida, la obra y el compromiso político del autor.
Anàlisi de la seva obra poètica, per José Antonio Serrano Segura (Sevilla, 2002)
Recull de notícies sobre la seva figura aparegudes al diari El País
Recull d'algunes de les seves frases cèlebres
Web de la Asociación de amigos de Miguel Hernández
Antología d'alguns dels seus poemes
Miguel Hernández és el títol d'un àlbum LP que el cantautor Joan Manuel Serrat va gravar al 1972 amb la companyia discogràfica Zafiro/Novola. En ell musicalitza poemes de Miguel Hernández amb arranjaments de Francesc Burrull.
Totes les lletres són de Miguel Hernández. Les músiques són autoria de Serrat, a excepció de les "Nanas de la cebolla", amb música d'Alberto Cortez.
Alguns vídeos:
Recordar a Miguel Hernández que desapareció en la oscuridad y recordarlo a plena luz, es un deber de España, un deber de amor. Pocos poetas tan generosos y luminosos como el muchachón de Orihuela cuya estatua se levantará algún día entre los azahares de su dormida tierra. No tenía Miguel la luz cenital del Sur como los poetas rectilíneos de Andalucía sino una luz de tierra, de mañana pedregosa, luz espesa de panal despertando. Con esta materia dura como el oro, viva como la sangre, trazó su poesía duradera. ¡Y éste fue el hombre que aquel momento de España desterró a la sombra! ¡Nos toca ahora y siempre sacarlo de su cárcel mortal, iluminarlo con su valentía y su martirio, enseñarlo como ejemplo de corazón purísimo! ¡Darle la luz! ¡Dársela a golpes de recuerdo, a paletadas de claridad que lo revelen, arcángel de una gloria terrestre que cayó en la noche armado con la espada de la luz!
Pablo Neruda
Etiquetes de comentaris:
Miguel Hernández,
poetes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)