(article al voltant de la sessió dedicada a Montserrat Abelló)
La Montserrat Abelló, una de les nostres poetes més
estimades –i també ocultes durant una bona part de la seva interessant vida-,
va donar cos a la nostra tercera sessió de poesia a la biblioteca Santa
Eulàlia, i en aquesta ocasió vam aprendre que un llibre breu admetia immenses
interpretacions i possibilitats de lectura i relectura. La poesia d’Abelló no
té res de fred íntim, al contrari, és d’una calidesa i d’una lucidesa davant
del pas del temps i de la presència imminent de la mort, que varen convertir la
sessió en una jornada agredolça: d’una banda hi havia aquesta presència propera
de la mort, però a la vegada hi havia la satisfacció per la vida plena viscuda,
malgrat els entrebancs que aquesta mateixa comportés.
Abelló i la seva poesia crec que ens van unir encara més com
a grup. Ja era la tercera sessió i malgrat que hi ha constantment altes i
baixes, hi ha un nucli lector que es va consolidant i anem descobrint els
gustos i les afinitats i amb aquest poemari, carregat de versos molt punyents
que inciten a la reflexió, el debat es va anar allargant per altres viaranys,
sense deixar de tenir com a punt de partida el text. Ara tinc la sensació que
el grup està començant a gaudir de veritat amb la poesia i aquesta experiència
enriquidora és la que ens agradaria que compartíssiu amb nosaltres.
Per descomptat, la poesia d’Abelló ens va servir per fer un
sentit homenatge a les dones de la seva generació, en molts de casos ocultes i
amagades, però que han fet una feina constant per servar la llengua i la
cultura del país, per tant tenia tot el sentit del món que la seva sessió
coincidís aproximadament amb el dia de la dona treballadora, perquè ella se’n
va fer un fart de pencar. El seu llegat, una obra formidable i un exemple
vital.
Sebastià Bennasar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada